Set subterrani

 

El dia de Sant Jordi d'aquest any va ser únic per a mí. Ja li vaig comentar que era el primer cop que tornava a l'escola des de feia 5 anys, quan vaig haver-la de deixar. Vostè va esboçar un somriure a la cara i va dir: "5 anys ja?" Va ser un d'aquells moments que mai oblidaré, ja que era el primer cop que el veia somriure des del meu pas per l'escola i, des del meu punt de vista, aquestes imatges són les que queden a la memòria.

I no només això, sinó també tots els anys que ens vam haver de "soportar" mutuament. En especial recordo a sisè de primària, que el vam tenir com a professor de ciències naturals, i en una "excursió" meva a la taula del davant anant a quatre potes, vostè va batejar el "set subterrani". En aquell moment vaig sentir por de que realment me'l posés, però ara ho veig com un dels records més divertits i tendres del meu pas per l'escola.

Vostè em va explicar un cop que quan es jubilés, volia fer la carrera d'història ja que li apassionava el tema. Jo no estic fent història, però aquell entusiasme al parlar del tema ha estat present en mí tot aquest temps, i per això una de les coses que sempre intento transmetre a les generacions futures és, precisament, l'amor al passat, a tot allò que ha succeït, tal i com vostè va dir-me aquell dia.

Amb vostè vaig crèixer, i sense vostè no crec que hagués aconseguit arribar fins ara de la mateixa manera que ho he fet, de la qual n'estic molt orgullós, i per això em va fer tanta il·lusió veure'l aquest any, i més encara quan vaig saber que era el seu últim com a professor.

I sap què és el que em fa més pena de que deixi l'escola on tots nosaltres hem crescut? Que tots els que venen a partir d'ara no podran gaudir de vostè.

Podria seguir parlant de vostè durant llibres més gruixuts que els de biologia, però prefereixo deixar-ho aquí.

Moltes gràcies senyor Cairó!

Ricard Tello - Tigüipa