Sr.Cairó,
Durant molts anys
el vaig veure com el professor del qual tothom parlava; que caminava de pressa i
fort per l’escola com si no pogués perdre ni un minut.
Vaig tenir el
plaer de tenir-lo com a professor de biologia i com a tutor un únic any, però
jo crec que tant vostè com jo recordem perfectament aquell any. Potser no tant
per les classes que ja s’han comentat i de les quals encara ric quan hi penso,
sinó per les discussions que ens ocupaven tot el matí abans que l’escola s’omplís.
Quan jo arribava,
l’escola era buida, silenciosa. La majoria de classes eren tancades a excepció de la de 2nBatxillerat (Sahel) i
un únic seminari amb la finestra oberta (fes fred o calor) i la taula plena de
papers: vostè era dins des de feia ben bé mitja hora. El més divertit de tot era
saber quan tardaria vostè en entrar a la classe i deixar anar una frase provocadora
per establir un diàleg i generar una discussió. Passàvem mitja hora llarga,
cada dia, vostè i jo, tractant un tema diferent i compartint la opinió. A
vegades acabàvem ‘enfadats’, en d’altres ocasions estàvem d’acord, però el dia
següent tornàvem a parlar i parlar. Sempre he pensat que vaig compartir més
experiències amb vostè que amb alguns companys de la classe.
De vostè em quedo
amb moltes coses: sinceritat, fidelitat, optimisme, però sobretot recordo una
frase que em va dir respecte al ‘famós’ desmai que s’ha convertit en tota una
llegenda a l’escola. El dia següent de posar-nos el vídeo sobre l’operació de cervell,
aquest cop al mig del passadís i sense deixar que m’expliqués respecte els fets
del dia anterior, em va dir: ‘Cristina, no pots ser així de tova. Ets una noia
de porcel·lana i així et trencaràs molt ràpid’. Tot
sovint hi penso quan les coses no em van bé, i intento fer-me de pedra, tot i
que encara em veig incapaç de veure aquell documental.
Moltes gràcies Sr.Cairó,
Cristina Rosa- Kyoto
No hay comentarios:
Publicar un comentario