En algun punt en l’espai i el temps, entre l’art i la ciència

En algun punt en l’espai i el temps, entre l’art i la ciència

 

1992 – 2012

Estimadíssim Sr. Cairó,

Ara mateix em trobo davant l’aclaparadora pal·lidesa de l’espai en blanc; es tracta, però, d’un silenci estrepitós. Sí, sí, un silenci musical, ple de significat, una buidor acompanyada d’un constant eco de paraules, records, moments, que ressonen dins la meva memòria. I què em ve al cap? Doncs molts records de quan era a l’escola, alumne seu a les fascinants classes de Biologia, però sobretot recordo que amb els seus comentaris, tant dins l’escola com per paraules que vostè m’adreça a través del facebook, m’han ajudat i encara ho fan en la pròpia voluntat de ser un mateix, de fer-se un lloc al món des de la persona que un és i que un vol ser, prenent decisions –en això consisteix la vida, crec— i restant fidel a aquestes.

El dia del meu passat aniversari, vostè m’adreçava unes paraules, animant-me a seguir sent “un geni de la música, una persona sensible, culta, intel·ligent, bona persona, amable”... Sàpiga que tot això no és el que sóc, sinó el que vull ser, i vostè m’ha ajudat a proposar-m’ho. I és que vostè ha estat per mi precisament una persona sensible, culta, intel·ligent, bona persona, amable, i un enamorat de la música. Vull que sàpiga que per mi ha estat i és un exemple, un exemple de vida, de viure la vida –quelcom difícil i que no tothom sap fer—, i que tots dos veig que compartim la convicció que en el transcurs vital dels dies hi ha una aliada que no t’abandona mai i que constantment et brinda sorpreses: la música.

És precisament per aquesta passió seva per la música que el passat dia 1 de juny li vaig dedicar, a vostè, de manera íntima, entre vostè i jo, una interpretació al piano de la meva darrera composició pianística (i parlo en passat perquè sé que vostè llegirà aquestes paraules un cop rebut l’homenatge que els seus alumnes i ex alumnes li haurem ja preparat a l’escola aquest dia).

Segueixo els seus passos, i em trobo entre art i ciència, entre uns estudis artístics com són la música –en la seva vessant d’intèrpret de piano i, en un futur, de director d’orquestra i de cor— i una carrera artisticocientífica com és l’arquitectura –una carrera que dins de la divergència d’opinions, jo sóc dels qui pensen que és i ha de ser una disciplina científica, amb unes regles, regles que van més enllà dels requeriments estructurals que fan que un edifici no s’ensorri, sinó comprenent aspectes de composició espaial que funcionin, tenint clar què es pot fer i què no, perquè no tot és vàlid ni tot es pot fer. L’arquitectura és de i per a les persones, per a millorar-los la vida, per dotar-los d’espais o d’atmosferes agradables i que puguin ser apropiades per aquestes persones. L’arquitecte, doncs, proposa uns llocs que es convertiran en habitables si i només si l’ésser humà se’ls fa seus i decideix afegir-hi l’ingredient indispensable: la vida de les persones, la memòria, la cultura, els records, allò immaterial que ens acompanya i ens recorda qui som.

I és que així com la matèria primera de l’arquitecte és l’espai, la del músic és el temps, i l’emmotllament d’aquestes variables a través de la seva mà humana dóna uns espais que es viuen en el temps i unes músiques que es viuen en l’espai i en el temps, però tant els uns com les altres requereixen de l’individu, de la persona que els trepitgi i que els escolti, que els visqui, en definitiva.

No podem perdre de vista aquesta humilitat, aquesta servitud a les persones, perquè sense elles ni la feina de l’arquitecte ni la del músic no tenen cap sentit. És una humilitat que vostè m’ha ensenyat, i un amor per la humanitat que emana del seu savoir-faire, Sr. Cairó, i amb el qual m’he fixat des del primer moment.

Vostè m’ha ajudat proposar-me i determinar-me ser qui vull ser, i voler ser qui mica en mica vaig sent.       

Per sempre agraït,

Gerard Guerra

Sahel 2007