Adrenalina

“A veure, nens, anem molt endarrerits! A l’altra classe ja han repassat quatre vegades el temari i nosaltres no hem arribat ni a la meitat!” El professor entra per la porta a tota velocitat i ja està esborrant la pissarra mentre encara no hem tingut temps de seure. Per un moment la tensió del temari s’apodera de tots nosaltres i ens disposem a esmolar les ments: creiem embadalits en tot el que ens diu aquest professor que no menja perquè és capaç de fer la fotosíntesi.

            Potser són només els nostres cervells (que hem de renovar –ens recorda– aprofitant les rebaixes d’El Corte Inglés) però aviat la classe es ramifica i tornem a navegar fora d’òrbita. Cop sec sobre la taula! “Ho veieu? Ara heu segregat adrenalina!”. “Entra un toro per la porta, immediatament marxo corrent. La gasela veu el lleó, immediatament…” Massa tard! El seu dit ens assenyala, els seus ulls ens hipnotitzen, gesticula, crida, es mou amunt i avall mentre un pessigolleig recorre el nostre cos i prenem consciència del sabor de l’adrenalina. L’excitació ja no té marxa enrere: en volem més, i ell ho sap. Perquè ell també en vol més. La millor màquina d’explicar històries s’ha engegat i no hi ha programa que se li posi per davant. A vegades no és el cop sobre la taula, sinó un diàleg graciós i interminable entre dos xiprers que s’adonen que no poden ajuntar-se tant com voldrien, altres el peixet Artur que explica entre bombolla i bombolla la seva vida, o el mateix professor ara transformat en glòbul vermell que corre esperitat per les venes que a l’aula de sobte obren els espais entre pupitre i pupitre. El nostre pensament ja vola lluny d’aquest temari inexistent –mite furtiu i indemostrable–, ben endins de la Vida, perquè per això som a classe de Biologia. Les nostres ments adolescents ballen al ritme jazzístic que aquest professor desprèn i encomana.

            Acaba la classe i tots tenim la sensació d’haver-la viscut intensament. Sabem (gràcies a aquest professor, geni anònim) que som com som perquè les nostres proteïnes són el que són, que el fàstig és cultural (evidenciat empíricament menjant floridures del laboratori) i que el fred és psicològic (mai sabrem si la calor també). Però amb la seva manera de fer cada dia ens recorda que “si no sabés què és amor, sabria què és treball, tristesa i dolor”, com deia Ramon Llull (“i res no tindria sentit”, afegeix).

            Anys després, treballar amb ell ha estat l’excusa per parlar de Chesterton, Telonious Monk, Hitchcock, David Lynch, Coltrane, Hermann Hesse, i tants d’altres. Per fer-nos preguntes i tenir converses com oasis serens. Ara diuen que es jubila, diuen que la classe està acabant de veritat. Però has de saber, Pere, que la teva entrega ha sembrat llum en tots els teus alumnes, perquè en tu hem “vist coses que no creuries” que ja mai “es perdran com llàgrimes en la pluja”.

Laia Pemán · Vinyoli

Àlex Pemán · Aulanova