Ens vam perdre!!

Cada any que passa em falla més la memòria (us sona?), per tant he de dir que no recordo quin curs era ni a on vam fer aquelles convivències. Però el que em va quedar a la memòria va ser el record d’una experiència irrepetible.

Vam fer una excursió per la muntanya i allò sí que van ser convivències de veritat! Vam fer un exercici d’ajut entre nosaltres, d’organització de grup, d’animar a la resta, de memòria, d’orientació i de càlcul de temps. Haguéssim pogut fer un estudi de psicologia social sobre el trencament de les normes socials i el comportament i reaccions humanes, però la veritat és que sota aquesta descripció tan teòrica i aquest estudi aparentment tan interessant, es podria dir que en realitat el que ens va passar va ser que ENS VAM PERDRE ENMIG D’AQUELLA MUNTANYA!!!!!!

Ens acompanyaven el Sr.Bofarull i el Sr.Cairó. Recordo estar al grup del Sr.Cairó gaudint d’ aquelles llargues xerrades interminables de mil temes diferents, tots confiats en que el nostre professor sabia on ens portava. De cop es va parar, va mirar al seu voltant,  i ens va preguntar cap a on havíem d’anar...aiiii!!!!  ningú veia l’altre grup, a ningú li sonava cap camí...tot i els esforços de tothom no aconseguíem trobar cap pista...es va començar a fer fosc i allò ja començava a fer por. Ens vam dividir en grups petits i recordo que a mi em va tocar anar amb l’Anna Tomàs resseguint un caminet per intentar trobar l’altre grup o alguna senyal del camí de tornada. Vam utilitzar les lots perquè ja quasi no ens hi veiem.  L’Anna i jo xiulàvem per intentar no sentir el soroll de la nit...estàvem mortes de por!!. Les instruccions eren tornar al mateix punt en 5 minuts. Crec que mai he corregut tant per tornar al punt d’encontre!! Ningú havia trobat res, l’angoixa era present, però ens tranquil.litzava el posat serè del Sr.Cairó (imagino que la “processor” anava per dins). No sé quanta estona va durar, jo en recordo hores!! Finalment va aparèixer el jeep del refugi on havíem d’anar a dormir amb el guarda que ens havia estat buscant. Ens va portar a tot el grup atemorit, però amb un aire orgullós d’aventurers, cap al refugi on ens esperava la resta. Imagineu-vos el tema de conversa del sopar! Després de donar consells, d’opinar sobre el que haguérem hagut de fer, de culpar i des-culpar als altres i acabar rient de la situació, només recordo que em vaig adormir escoltant el tema Roxanne del grup The Police amb el Sr.Bofarull i el Sr.Cairó. Irrepetible!!

Ester Bartomeu Floreta – Beseit