GITANITOS Y MORENOS

Estimat Sr. Cairó,

Avui sí que t’hem de dir així, perquè a la nostra memòria emotiva sempre seràs el professor de biologia, el senyor Cairó, inseparable dels bons records d’Aula. Fa poc vaig estar endreçant els meus llibres, i encara em vaig trobar el Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans que ens vas fer comprar no sé si a tercer de BUP o a COU. I vaig pensar, amb agraïment, que aquests gestos tenen molta força: posar a les meves mans de noi de quinze anys un volumàs com aquell (un totxo!) era dir-me que el compromís amb l’ecologia i amb el país, i el rigor en l’anàlisi, també eren cosa meva. Fer-me entendre que les teves classes de biologia estaven lligades al futur del meu país. Gestos com aquest donen forma no només al pensament i al caràcter, sinó a la manera de ser en la societat. De la mateixa manera que no té preu tenir un professor que et parla amb passió de la funció clorofíl.lica (que ben trobat el nom de la convocatòria als antics alumnes!) però també et parla amb passió, a les sessions de cine fòrum, d’ Un chien andalou o d’ El maquinista de la General: entens bé que en aquesta vida el que compta és apassionar-se per la ciència, pel saber, pel cinema, per l’art.

He estat molt content que m’arribés a temps la xarxa que s’ha anat creant entorn teu per agrair-te aquests llargs anys dedicats a la teva vocació d’ensenyar, i m’ha fet gràcia que alumnes teus força més joves que jo em trobessin perquè vaig explicar un record teu en la presentació del llibre Me’n recordo, de Joe Brainard (ho trobaràs aquí): 
http://menrecordo.blogspot.com.es/2010/06/carles-torner.html
És un record que conservo vívid, un gest teu que em va colpir. Eren els últims dies del meu COU, potser l’última de les teves classes. Vas entrar a l’aula carregat (sempre et veig carregat a la memòria, amb bosses i sarrons) i vas deixar damunt la taula una pila de discos (de vinil, és clar, no en coneixíem d’altres). Eres famós per estar més al dia de grups de música que ningú, per tenir milers i milers de discos, i aquest tret et feia molt proper a nosaltres. Vas deixar la pila de discos damunt la taula i ens vas dir: “Els discos no m’hi caben, em trauran de casa. Per això, com a comiat, n’he triat un per a cadascun de vosaltres.” I, seguint la llista, vas anar donant un disc triat a cadascun: Camel, Eagles, Rollings, què sé jo... La T de Torner sempre m’ha empès al final de les llistes alfabètiques, de manera que, quan vas arribar a mi, ja em tenies ben intrigat: quin disc em regalarà a mi, el Cairó? Com pot saber quina música m’agrada? I em vas deixar bocabadat: em vas regalar l’ Atalaya del Gato Pérez.

 Jo em sabia de memòria totes les cançons de Romesco, el disc anterior, i l’endemà ja em passava el dia cantant que Gitanitos y morenos son los ases del compàs, y en la sangre de sus venas late un pulso ancestral...

http://www.youtube.com/watch?v=wPZMxwiQ3yk

En tot cas, res no esborrarà aquell moment màgic, el sentiment que em coneixies més que mai no hauria pensat. Un sentiment que inesperadament donava cos al misteri que s’amagava en les teves classes, perquè ens transmeties el saber sobre les mitocòndries o la plataforma de gel de l’àrtic, sí, però també ens trameties la passió pel món que, fora de l’aula, ens estava esperant –i ens deies que ens coneixies prou bé per saber que per a nosaltres també seria un món apassionant.

Gràcies.

Carles Torner - Atlàntida