A Contrarreloj

 

Tic, tac; tic, tac; tic tac… ben cert és que un segon és vida i que des del moment en que s’ajunten els dos gàmetes que formaran un futur jo, estem predestinats a seguir una pauta: els segons, els minuts, les hores, els dies o els anys. Posaré algun exemple per a que quedi més clar:  quan temps em falta per poder conèixer el sexe del meu futur fill, quan naixerà, quin dia, a quina hora? Un cop ha saludat al món, quan començarà a caminar, què estudiarà, quan trobarà feina, quan temps queda per fer X anys i poder fer això o allò... com podem veure tot ve donat pel temps però arriba un moment on es canvien els papers: el temps no et mana a tu sinó que passes tu a manar al temps. Arriba doncs el moment d’una jubilació: de parar el temps i de ser egoista i pensar només en un mateix: què vull fer, quan, amb qui i sense que el temps ens porti tant.

Tots sabíem que tard o d’hora arribaria aquest dia però és més maco i fàcil pensar que cada cop que pugem a Aula veurem a aquella persona activa i dinàmica a l’escola. Sí, a vostè Sr. Cairó però aquest cop no podem amagar-nos amb aquesta idea i hem d’afrontar el que ara toca i és per això que li fem aquest petit homenatge al millor professor que un pot tenir. Aquest últims anys en que ja veiem que aquest dia s’apropava ens enganyàvem perquè volíem que tothom, totes les generacions posteriors, tinguessin el gran plaer d’estudiar biologia amb vostè i sentir la màgia que només vostè sap transmetre i que fa que un pugui dir: “la biologia és fàcil!” quan si ens parem a pensar amb tots els processos i noms tècnics una persona que senti dir això ens prendria per bojos. 

Però és que no ens enganyem... no sabem encara la sort que tenim d’haver pogut tenir-lo com a professor perquè és el que li dic, poca gent pot i sap transmetre una passió. Tothom més o menys s’esforça i ho intenta però la veritat és que aconseguir-ho no li diré que és un acte de sort sinó com una carrera de fons on no tothom aconsegueix arribar a la meta i crec que és el moment d’agrair tot el seu esforç i  la seva gran dedicació en preparar-se classes, les anècdotes i fer que tot semblés fàcil, que fins i tot davant d’un examen riguéssim amb el seu: “os voy a dar una pista... bueno, más bien es una autopista” i això sí, sempre amb un bon somriure a la cara. 

Recordo una classe de biologia de 4rt d’ESO que la fèiem a la peixera de la mediateca i a vostè se’l veia molt cansat. Arribava el moment de fer classe i d’enfrontar-se a 30 adolescents “guerreros” d’Aulanova E. Vam començar a sentar-nos i li va canviar, en un tres i no res, l’expressió de la cara. Començàvem el tema de genètica i cada minut que corria de classe se’l veia millor: amunt i avall, explicant això i allò, fent bromes de com podien sortir-nos els fills... i aquí va ser on vaig tornar a corroborar la meva sensació que vaig tenir el primer dia que el coneixia a sisè de primària: això és un professor i algú que viu i s’entrega donant la seva vida a uns adolescents, transmetent-los la força d’una biologia. Personalment, crec que pot sentir-se la persona més feliç i orgullosa perquè realment va aconseguir un dels seus propòsits. 

He de remarcar ara un altre punt potser més trist però per mi important. No crec que hagi de donar moltes explicacions al fet en qüestió perquè estic convençuda de que m’entendrà. Sempre- i no li dic ara perquè sigui el seu moment i pensi que he de dir coses bones- el tenia en un pedestal. El tenia com un punt de referència: una persona lluitadora, forta, valenta però sobretot... sobretot HUMANA. Jo anava a segon d’ESO i aquell any no el tenia com a professor i a casa meva vam tenir un mal any. Fixi’s amb les sorpreses que dóna la vida que la persona de l’escola que més em transmetia calma, serenor, positivisme, força... tot el que una persona necessita per creure’s que el món no és injust i que continua i que es pot tirar endavant era una persona que no em donava classe. Que potser simplement mel trobava -si tenia sort- pel passadís de l’escola o a la mediateca. Però sap... a vegades amb el seu somriure i el veure la seva vitalitat m’omplia més que un: com estàs? I em servia per mirar més enllà i realment ser forta i sortir amb ganes de lluitar.

Sap de sobres que vostè, per a la meva família, va ser un pilar ben fort i que estem molt agraïts per tota la seva dedicació personal envers a nosaltres i he considerat oportú que, tot i que ja ho sàpiga, dir-li amb les meves pròpies paraules doncs moltes vegades tot i que sabem que l’altre persona ja ho sap, val la pena empassar-se la vergonya i dir-ho doncs a tothom el fa feliç sentir allò que ja sap però d’aquella persona mai ha pogut dir-li més que per la mirada i és per això que ara, des de ben a dintre del cor li dic el GRÀCIES més profund i gran que he dit mai. Gràcies per ser com és, per tots els seus anys a l’escola i GRÀCIES per haver-me ensenyat no només biologia sinó una cosa més important: com viure i enfrontar-se a la vida. Gràcies per ser el Sr. Cairó, de ben segur que mai ningú no l’oblidarà. 

Ara només pensi en vostè. Durant molts anys ha viscut pels altres i ara li toca acabar de viure i escriure la SEVA vida. Qualsevol cosa que necessiti sap que no està sol i que tots els que hem tingut el plaer de compartir hores amb vostè estarem encantats de fer un cafè o sopar i que ens expliqui com li va aquesta nova vida perquè Sr. Cairó vostè omple la vida dels altres i no volem sentir cap buit, volem que segueixi el seu camí però volem creure que seguim caminant tots junts, que hi ha rotondes i STOPs que ens tornaran a ajuntar per posar-nos al dia. Descansi perquè s’ho mereix.

Una abraçada ben, ben forta.

Marta Ramon-Cortés

Aulanova