LLIURAR-SE

Estimat Pere,

Volia compartir una anècdota però he vist que algú, molt més jove que jo, l'havia contada ja. Això no vol dir que siguis poc original - més aviat al contrari- sinó que d'una banda, has tingut  molts alumnes, i, d'altra, que saps molt bé què dir i fer quan ets amb ells, perquè la lliçó d'aquell dia, que no cal repetir, va ser de les bones. A més, vaig aprendre amb tu biologia, que no està gens malament. No en sé molt del tema, però les teves classes, un munt de reportatges de bèsties i un germà, dos cunyats i unes tia i cosina segones biòlegs/òlogues m'han convertit en una mena de biòleg honorari, mal m'està el dir-ho. Per això crec que puc afirmar, contra una opinió que sembla prou estesa, que no pertanys a una espècie inclassificable. Ans el contrari, ets d'una mena ben coneguda encara que rara: la persona, el professor, que sap i vol donar-se. Tots vàrem aprendre amb tu biologia però vàrem aprendre, sobretot, de la teva íntima i irrepetible biologia.  Com a professor que sóc, no has estat per a mi una font d'inspiració sinó una font d'expiració. Perquè saps transmetre la rica complexitat de la deu interna, sovint desbordant-la o deixant-la que es desbordi, i fer-la aflorar en els altres. Una tarda llunyana, parlo de finals dels setanta, aplegares alguns de nosaltres en un despatx-peixera de l'edifici de batxillerat i ens oferires uns llibres teus una mica en secret. Va ser el meu primer llibre de Rilke, l'antologia de la "Colección Austral". L'agafo d'entre els seus germans i l'obro per la pàgina setanta. Manllevo dos versos dels Nous poemes que, en una altra versió que sona millor en català, diuen:

                               Totes les coses a les quals em lliuro

                               Es tornen riques mentre em consumeixen

Crec que encara sabràs fer rics a molts durant molts anys, consumint-te deslliuradament lliurat.

Una abraçada a tu i a tots

Miquel Forcada
Sinera