Pastís de parvulari

 
Hi havia una vegada, un noi ben gran i forçut. També més alt que un Sant Pau, com sovint esmentava un altre professor de l’escola, el Sr. Escribà. Tanmateix el jove era una mica entremaliat i poc centrat en temes escolars. Qualsevol moment, per més inadequat que fos, era considerat pel vailet com una oportunitat per fer gresca. Les noves generacions, en deia la gent del carrer... Però el Sr. Cairó mai va ser com la gent del carrer, i el concepte de les noves generacions no el compartia gaire. Ell feia la classe per aquells que volien atendre i aprendre; qui no desitgés o necessités fer atenció, era el seu problema. Fins que un dia, no va poder més. I va decidir que li havia de comunicar una cosa important: on era el parvulari.

• -       Xavier – va dir tot assenyalant a l’altra banda de la finestra – veus allà dalt, allà dalt de la muntanya... Saps què és? (El noi va fer cara de póker). Allò, Xavier, allò és el parvulari.

Gran lliçó. A mi (canviant de tema) un dia em va ajudar a aconseguir un pastís de poma. Eren molt bons, segurament l´única cosa menjable de la màquina que hi havia al menjador del nou edifici de Batxillerat. Recordo que hi havia sempre carreres ferotges per obtenir-ne una, ja que normalment sempre s’acabaven a l’hora d´esmorzar. Un dia vaig sortir després del primer timbre de la segona hora del matí, amb la clàssica excusa de que volia anar al lavabo. Vaig baixar ràpidament a baix, vaig treure els cèntims que duia i... me´n faltaven vint. Desesperat, vaig veure al final del menjador el Sr. Cairó, assentat. M’hi vaig apropar i li vaig dir si tenia els vint cèntims que necessitava, que l’endemà li retornaria. Me´ls va deixar amb un somriure, sabia que el pastís de poma em donaria la vitalitat necessària per fer atenció a la seva classe. Tan bon punt recollia el premi de la màquina, vaig veure com baixava tothom corrents a pel seu pastisset. Jo ja tenia el meu. Gràcies, Sr. Cairó.

En Xavier va aprendre moltes coses a classe de Biologia, tot i que segurament la majoria ja se li han oblidat després de tants anys. Això sí, de ben segur que encara sap on és el parvulari. Jo em vaig menjar un dels pastissets de poma que millor m´han mai tastat.

Pablo Perdiguer- Mil·lenni