Al llarg de tots els anys d’ensenyament que rebem són molt pocs els
professors que et marquen realment, probablement no més de dos o tres. Són
professors dels quals veus amb el temps que has après alguna cosa més que el
temari concret de cada curs. En el meu cas Pere Cairó n’és un d’ells. I no
perquè m’hagi acabat dedicant a la biologia ni res d’aquest camp, sinó perquè
el tipus de classes que donava, i que de ben segur ha seguit donant sempre,
eren irrepetibles.
Considero que la millor manera de transmetre un coneixement i que els
alumnes l’assimilin és contagiar la passió que se sent pel que s’està
ensenyant. I en això el senyor Cairò és únic. Les classes es fan dinàmiques,
amenes, plenes d’exemples pràctics que ajuden a donar sentit al contingut
teòric. Dibuixets i esquemes de tot tipus a la pissarra, exemplificacions de
funcions del cos humà en directe, com la seva particular representació de
l’equilibri del cos obrint braços i cames... Tot i haver-les de fer amb les
finestres obertes a ple hivern i tots ben abrigats – ell amb mànigues de camisa
és clar – les classes transcorrien de timbre a timbre sense que ningú no
desconectés en cap moment.
D’anècdotes durant els cursos que el vam tenir n’hi ha un bon grapat, com
la mítica de “el fàstic és cultural” que ja s’ha esmentat més abaix en aquest
blog. Amb els amics de promoció recordem sovint entre somriures com cada curs,
a la segona setmana, ja deia que portàvem retard amb el temari. “Va nois que ja
anem tard!”. Però si només estem al setembre!
Se’n va un dels grans, d’aquelles comptades persones en cada camp que
dignifiquen una professió i li donen sentit. Exemple per a alumnes i
professors, crec Pere que et pots retirar tranquil·lament amb la sensació
d’haver fet la feina ben feta.
Òscar Monje Puigdengolas
Vinyoli
No hay comentarios:
Publicar un comentario