Teoria de l'evolució

 

TEXT 1

Benvolgut Sr. Cairó

(ho sento, això de Pere no em surt!)

A mesura que anem posant anys, un se n’adona que la vida ofereix tot un seguit de petits plaers que cal aprofitar. Segurament, o almenys així m’ho sembla, un dels principals déu de ser jubilar-se tot llegint missatges dels seus ex-alumnes. Un altre (aquest sí que l’he gaudit) és el de compartir experiències amb els teus fills, i amb això no només vull dir fer coses conjuntament, que també, sinó haver fet les mateixes coses, ni que sigui amb molts anys de diferència.

Com per exemple, haver anat a la mateixa escola. O encara més, haver tingut els mateixos professors, tot i que crec que vostè és l’únic que ha tingut a classe als meus fills, especialment a la Marta, als meus germans i a mí.

Quan vaig saber que la Marta seria alumna seva, em va fer una especial il·lusió. Sobretot en els primers anys, quan era més petita (devia ser a sisè, no?), jo li preguntava si vostè també feia servir amb ella les seves frases típiques, de l’estil de el fàstic és cultural, o Montobbio vols parar quiet?.

I es quedava molt sorpresa quan jo li explicava que en els patis vostè jugava a basquet amb nosaltres i acabat el partit ens donava la classe, com qui no vol la cosa. Compartir el profe de Ciències Naturals (o com es digui ara l’assignatura) ens creava una complicitat de la qual en gaudiem tots dos.

Recordo un dia de classe que, per a demostrar-nos les bondats de la pell de taronja (que tenia moltes vitamines i no sé quantes coses més) se’n va menjar una sencera, amb pell i tot, i ens va deixar bocabadats a tots. Jo crec que, mentre mastegava, intentava posar cara de tenir-ho tot controlat, però, tot plegat, allò devia tenir un gust infame, i no sé si mai més va repetir aquesta demostració pràctica.

En canvi, no recordo de cap de les maneres el dia de la foto de grup. En l’hipotètic cas de que anéssim elegants, cosa que hores d’ara costa de creure, no sé pas on deviem d’anar...

Bé, no m’allargo més perquè, afortunadament, se li ha girat molta feina havent de llegir totes les entrades que, de manera tant sentida per part nostra com merescuda per part seva, li hem anat deixant els seus ex-alumnes, ara amics, d’aquests quasi 40 anys.

Molta sort, Sr. Cairó, d’ara en endavant en tot allò que faci, i moltes gràcies per haver civilitzat, cultivat i soportat Montobbios al llarg de dos segles.

Carles Montobbio. Roïne

PS: Per cert, ara passat el temps ja li puc dir: la teoria de l’evolució no me l’he acabada de creure mai, tot i que estic segur de que vostè ens la devia explicar molt bé.

 

TEXT 2

Estimat Sr. Cairó,

Tot i que vaig escollir la branca tecnològica, i una part seva sempre m'ho retreurà una mica, vostè sap que l'aprecio molt.

Encara em costa de creure que després de tots aquests anys, finalment es jubili. I és que després de tota una vida a l'Aula, ha passat a formar part d'un dels pilars més importants. 

Encara que a partir d'ara no hi vagi cada dia, estic segura de que continuarà en contacte amb l'escola, visitarà professors i alumnes i de pas, s'assegurarà de que tot segueixi controlat.

El seu entusiasme i originalitat a l'hora d'ensenyar van fer que aprendre Biologia fós una tasca divertida i sorprenent!

És veritat que quan el meu pare m'explicava la seva experiència com a alumne seu em costava de creure, però en el fons m'és ben fàcil imaginar-me'l jugant a pilota com un alumne més.

Però el que penso que és més important de tot es la relació que ha aconseguit crear i fer créixer amb els anys, i mantenir amb tots els seus alumnes. Ens ha deixat una petjada a tots nosaltres, fent adonar-nos de que aprendre es molt més que estudiar lliçons. Aprendre és gaudir i trobar un sentit en tot allò que ens envolta. 

Tot i que aquest any he estat als Estats Units una mica desconectada, el Facebook m'ha mantingut informada sobre la seva música i en quant a l'actualitat. La veritat és que m'ha agradat molt poder enterar-me del que està passant a Catalunya de primera mà, ja que sovint no he estat tant ben comunicada com m'hauria agradat.

Espero veure'l molt aviat, i que gaudeixi molt d'aquesta nova etapa que ara comença.

Una abraçada ben forta.

Marta Montobbio. Amazònia