Passió i humanitat vencent la timidesa

  

Estimat Sr. Cairó,

M’és impossible escriure, o resumir, o explicar en aquestes línies la gran estima que em desperta, la gran admiració que li tinc i la importància que té la seva existència per mi. Tot i així, no deixaré d’intentar-ho per deixar-ne constància.

La nostra coneixença va arribar tard o, si més no, més tard que molts dels meus companys de generació. Tan bon punt vàrem començar 4art d’ESO es va convertir en el nostre tutor, tutor d’una classe en aquell moment agitada, plena d’adolescents que no sabíem qui érem ni què buscàvem. Són moments de la vida en què és difícil acceptar consells, no deixes de veure aquells que et pretenen guiar com molt llunyans, però aquestes barreres no existien en el seu cas: patia per tots i cadascú de nosaltres, s’implicava a vegades fins l’esgotament, a vegades fins i tot més que el mateix interessat.  

M’és impossible pensar en vostè i separar el professor de la persona. És evident que les seves classes eren difícilment superables, saber que tenies classe de biologia era saber que tenies una finestra oberta al coneixement sense límits, a l’esforç constant de fer-nos entendre conceptes que d’alguna manera podien semblar ciència ficció però que no deixaven de ser l’essència de la vida, cromosomes, al·lels, mitosis i meiosis. Si hi ha un dibuix que recordo especialment és el del tomàquet de mar que es reproduïa per gemmació i que sempre m’havia fet gràcia. En general però, les seves pissarres eren dignes de ser fotografiades una per una i guardades com a tresors de l’ensenyament apassionat. 

 Per altra banda, arribar a les 8 del matí o poc abans i trobar-lo sempre allà, dins d’un dels seminaris veient-nos arribar feia que tinguéssim la sensació d’estar a casa. Saber que si arribaves deu minuts abans podries explicar-li alguna anècdota, alguna inquietud i que sempre se’t rebria amb els braços i les orelles obertes donava una pau extraordinària a l’hora de començar el dia. L’últim any a l’escola és un any de dubtes, de plantejaments. Sempre recordaré quan parlàvem del meu futur, i quan li explicava que volia fer farmàcia en cap moment s’hi oposava, fins que un dia jo crec que ja no va poder més i em va plantejar la pregunta: “vols dir que en tindràs prou Núria amb farmàcia?”. Aquella pregunta va ser suficient per tal que allò que sempre havia estat dins meu i que mai m’havia arribat a plantejar seriosament acabés convertint-se 2 mesos abans de la selectivitat en el meu principal objectiu: ser metge. Vet aquí on som ara, ja sóc metge, i poques setmanes abans d’haver de prendre de nou la decisió sobre a què dedicar-me específicament em trobava de nou davant seu explicant-l’hi els meus dubtes i trifulgues. 

Sempre diu que no som conscients de la seva gran timidesa, i de l’esforç que a vegades li suposa superar-la per tal d’obrir-se a nosaltres. El que està clar és que els seus ulls inquiets i el seu somriure trapella s’encomanen. El que vostè ens ensenya per damunt de tot és a ser persones, a estimar la vida, a valorar-la. A lluitar per allò que tenim dins nostre i que a vegades no deixem sortir, i a creure que realment el món que molts somiem és possible. Ser sensible no és fàcil en aquests moments ni en aquesta societat, i trobar algú que no només també ho és sinó que fa que la sensibilitat dels que l’envolten creixi és un regal.

No puc dir res més que gràcies, gràcies per ser-hi i per deixar-nos compartir amb vostè aquest créixer constant, per fer-nos mirar sempre més enllà i per no oblidar mai que abans que res som persones.

Nuria Mestres Petit- Berà