La pedra...

(Fotografia robada de la web de la classe, cortesia del Javier Martín).
Hi ha dues coses que sobresurten d´entre totes les demés quan recordo
l´època que vaig tenir de mestre el Sr. Cairó. No tenen cap relació entre
sí, i probablement no són el més important que em va transmetre en uns
quants anys de classes de biologia, peró sí són el que recordo amb més
intensitat d´ell.
Allà van:
Recordo un cop que anàvem d´excursió, juraria que pel Montnegre, amb ell.
Passejàvem per un camí que creuava un bosc, i ens explicava coses d´allò que
anàvem trobant. En un moment determinat, algú li va fer una pregunta sobre
una pedra, i recordo que el Sr.Cairó la va agafar, i se la va posar a la
boca per esbrinar quin tipus de pedra era, buscant-ne el gust de sal, si no
recordo malament. Em va semblar un gest primitiu, quasi animal, agafar una
pedra del terra i posar-se-la a la boca, però em va semblar una mena de
prova visible, comprovable, del seu amor pel que feia, una mena de
demostració pràctica de biologia, i de la sorpresa vaig passar a una mena
d´admiració per aquella barreja de compromís, d´entusiasme i de manca
d´escrúpols a l´hora de fer la seva feina.
L´altre record que en guardo és una venda de discos que va fer a l´escola.
Volia desfer-se d´uns quants vinils de la seva col.leció i els venia a un
preu simbòlic a aquells alumnes interessats en la música que volguéssin
comprar-los. Aquell dia li vaig comprar "Court and spark", de la Joni
Mitchell, i "Deuce", del Rory Gallagher (tots dos en un estat excel.lent,
cal dir-ho: de fet, encara els conservo). La Joni Mitchell m´ha acompanyat
durant tota la resta de la meva vida, i és una de les meves cantants
favorites de tots els temps.
Un descobriment que mai em cansaré d´agraïr-li. Una abraçada, i moltes
felicitats, professor.
Fèlix Fernández de Castro- Atlàntida.