Un conte

1993- 2011

Fa fred – que bé que s’hi està.  Si no fos perquè ha de corregir tants exàmens. “En David Bonobo va ser un científic que va descobrir que veníem dels micos...” Un somriure: aquest té més imaginació que en Paul Auster.  Tanta estona assegut l’ha encarcarat – maleïdes fiblades a la columna, són tan inoportunes com la veïna que sempre fa curt. S’aixeca i camina amunt i avall, un xic frenètic, tot resseguint les prestatgeries, que de tan botides de llibres i discos i vídeos s’han anat encorbant, i encorbat agafa la nova edició de Kind of Blue de Miles Davis. Transportat per les improvisacions de la trompeta – i amb aquella oscil·lació del cap tan característica dels jazz-addictes – recorda que d’aquí poc ve en Chick Corea al Palau de la Música. Potser s’hi anima i en compra entrades. 

Es torna a incorporar. Ja no fa tan fred: obre les finestres perquè entri una mica d’aire gèlid, tot repenjant-se sobre l’ampit. A l’altra banda de carrer, una dona rega uns geranis mig pansits, mentre a l’habitació del costat un noi llegeix un llibre de la Lynn Margulis. Al balcó de dalt, una oreneta picoteja les engrunes de pa florit que hi ha sobre la taula. “Tan sols voldria ser un ocellet per poder volar i ser lliure” unes paraules que ressonen, amargues, i que ràpidament es difuminen en descobrir-se descobert pel lector de la gran Margulis, tal en James Stewart, però sense la cama trencada. 

Fa sol i nota com una lleu escalfor li acaricia els braços arromangats.  “Que s’activa la melanina!” i els alumnes esclafien a riure mentre aprenien una de les moltes lliçons que mai es cansava de repetir. La veu de la consciència: potser que reprengui la correcció. S’encaixa a la butaca i fa un cop d’ull a la muntanya d’exàmens per corregir. Sort que demà és dilluns.

Susana Aballanet – Berà 2004