1979- 2008
Bon dia, Pere.
Et vas fer esperar: per a mi vas ser, abans que tot, un rumor que m'arribava d'altres classes, un professor amb qui els alumnes reien molt i tanmateix, pel que comentaven, aprenien. Em feien molta enveja. Al final, em sembla que només et vaig tenir de professor un curs.
Em va fer rà bia perdre'm les teves classes de genètica; em feien molta il·lusió però aquell curs ens vam quedar sense, per excés de continguts al programa. Els animals i les plantes no tenien gaire interès intrÃnsec per a mi en aquella època, i mai més no he fet una assignatura de biologia, però avui devoro Dawkins, Gould, de Waal... i de vegades penso en tu. Recordo una llarga conversa sobre si les ximpanzès tenien la regla.
Tot i haver-me perdut la genètica, em feia feliç tenir-te de professor i esperava amb candeletes les teves classes i, naturalment, les excursions amb tu, en tà ndem amb en Jordi Bofarull o amb en Miquel Paraira.
Vas ser, em sembla, el primer professor que vaig gosar tutejar. (No ho recordo com un fet clandestÃ, però ens devÃem guardar prou de deixar que ho sentÃs el senyor Ribera.)
Ens vas transmetre molt d'afecte i, sobretot, una confiança inusitada; ens revelaves facetes humanes i vulnerabilitats que, en lloc de desfermar els petits torturadors de mestres que podÃem arribar a ser, despertaven un instint protector, responsable i solidari.
Ja no tinc tocadiscos, però conservo entre tots els meus elapés, pendents de digitalitzar, dos de teus que em vaig quedar quan et vas desfer dels que ja no volies escoltar i ens els vas oferir. "Lord of the Ages" és una melodia que automà ticament em fa pensar en tu i la carà tula del "Breakfast in America" em transporta instantà niament a l'aula sense finestres exteriors que ocupà vem aquells catorze alumnes de primer de BUP: no revisc l'opressió d'aquell espai ni la insatisfacció existencial de la meva adolescència, sinó l'alè de vida que donava aquella generositat.
Quan explico batalletes de les teves excursions, la gent no se'n sap avenir: però l'Aula no és una escola hiperestricta? Però si fins i tot han sentit a dir que ens havÃem d'aixecar tots quan entrava un professor a la classe! Nosaltres mateixos sovint ens preguntà vem què hi feia un professor com tu en una escola com aquella. Aprofità vem les esquerdes del sistema, els ventijols de llibertat que deixaven entrar, i tu n'eres una. I ara que tinc més anys dels que tu tenies aleshores, sé que aquesta mena de batalletes són una part important del jo viscut, construït i recordat, i procuro deixar espais perquè la meva filla també n'acumuli.
Grà cies per la confiança, per ser una esquerda, per oferir perspectives diferents, per ensenyar-nos a qüestionar les coses tal com eren.
Et desitjo una jubilació ben plena de vida.
Mary Fons - Sinera
Bon dia, Pere.
Et vas fer esperar: per a mi vas ser, abans que tot, un rumor que m'arribava d'altres classes, un professor amb qui els alumnes reien molt i tanmateix, pel que comentaven, aprenien. Em feien molta enveja. Al final, em sembla que només et vaig tenir de professor un curs.
Em va fer rà bia perdre'm les teves classes de genètica; em feien molta il·lusió però aquell curs ens vam quedar sense, per excés de continguts al programa. Els animals i les plantes no tenien gaire interès intrÃnsec per a mi en aquella època, i mai més no he fet una assignatura de biologia, però avui devoro Dawkins, Gould, de Waal... i de vegades penso en tu. Recordo una llarga conversa sobre si les ximpanzès tenien la regla.
Tot i haver-me perdut la genètica, em feia feliç tenir-te de professor i esperava amb candeletes les teves classes i, naturalment, les excursions amb tu, en tà ndem amb en Jordi Bofarull o amb en Miquel Paraira.
Vas ser, em sembla, el primer professor que vaig gosar tutejar. (No ho recordo com un fet clandestÃ, però ens devÃem guardar prou de deixar que ho sentÃs el senyor Ribera.)
Ens vas transmetre molt d'afecte i, sobretot, una confiança inusitada; ens revelaves facetes humanes i vulnerabilitats que, en lloc de desfermar els petits torturadors de mestres que podÃem arribar a ser, despertaven un instint protector, responsable i solidari.
Ja no tinc tocadiscos, però conservo entre tots els meus elapés, pendents de digitalitzar, dos de teus que em vaig quedar quan et vas desfer dels que ja no volies escoltar i ens els vas oferir. "Lord of the Ages" és una melodia que automà ticament em fa pensar en tu i la carà tula del "Breakfast in America" em transporta instantà niament a l'aula sense finestres exteriors que ocupà vem aquells catorze alumnes de primer de BUP: no revisc l'opressió d'aquell espai ni la insatisfacció existencial de la meva adolescència, sinó l'alè de vida que donava aquella generositat.
Quan explico batalletes de les teves excursions, la gent no se'n sap avenir: però l'Aula no és una escola hiperestricta? Però si fins i tot han sentit a dir que ens havÃem d'aixecar tots quan entrava un professor a la classe! Nosaltres mateixos sovint ens preguntà vem què hi feia un professor com tu en una escola com aquella. Aprofità vem les esquerdes del sistema, els ventijols de llibertat que deixaven entrar, i tu n'eres una. I ara que tinc més anys dels que tu tenies aleshores, sé que aquesta mena de batalletes són una part important del jo viscut, construït i recordat, i procuro deixar espais perquè la meva filla també n'acumuli.
Grà cies per la confiança, per ser una esquerda, per oferir perspectives diferents, per ensenyar-nos a qüestionar les coses tal com eren.
Et desitjo una jubilació ben plena de vida.
Mary Fons - Sinera
No hay comentarios:
Publicar un comentario